diumenge, 16 de gener del 2011

Vaga general - 27 de gener


Les notícies sobre la brutal retallada de drets laborals i socials que està duent a terme el govern socialista sota la batuta dels "mercats" i sobre la vergonya de l'actuació dels sindicats majoritaris em fan venir ganes de vomitar.

La fase actual de la comèdia, drama?, va sobre la reforma de les pensions en què els sindicats jmajoritaris ja han capitulat definitivament i parlen d'un "pacte d'estat". Val la pena llegir l'article de Juan Carlos Escudier, Bandera blanca sindical.


En aquest context, el sindicat CGT ha considerat que cal una Vaga General i davant la desafecció de CC.OO. i UGT ha decidit convocar-la pel 27 de gener.


Us deixo l'enllaç a la web Huelga General i a la de la CGT.

Entenc que una vaga general és quelcom important i que si analitzem el seu possible desenvolupament i resultat, la convocatòria de la CGT és força arriscada, però entenc, també, que una vaga general és imprescindible, encara que sigui per dignitat, i si no la convoquen els sindicats majoritaris, algú l'haurà de convocar. Entenc també que les vagues no les fan els sindicats sinó els treballadors i les treballadores i molts ja estan tips/es de l'actuació dels sindicats majoritaris. Estaria bé que la convocatòria de la CGT esdevingués una vaga per la dignitat dels treballadors i la ciutadania i que aplegués, si més no, una part de qui no combrega amb les convocatòries pansides i patètiques d'uns sindicats majoritaris que creuen tenir més a perdre que a guanyar amb una vaga i que prefereixen seure a negociar (el repartiment del pastís?) amb empresaris i partits de dretes.
.
Enlloc d'escriure més us deixo amb un article del Toni Àlvarez, amb el que coincideixo totalment:

VAGA

El títol hauria de ser vaga general, però em temo molt que no ho serà. El proper 27 de gener està convocada la vaga general per la CGT, a Catalunya. Tot i que la convoqui la CGT hi ha una multitud de petits col·lectius, de assemblees de barris i pobles, de grupuscles sospitosos de demanar la lluna i la justícia social, que estan darrera d’aquesta vaga que algun sindicat havia de convocar. I no podia ser ni CCOO ni UGT, prou feina tenen a Madrid per negociar les seves prebendes i ajustar els seus pressupostos. I dissimular, es clar".

I havien molts dubtes que un sindicat, dels anomenats minoritaris, convoqués una vaga anomenada general, paraules majors. Però es tracta de perdre la por, adonar-nos que no tenim res a perdre perquè queda poc per perdre i molt a guanyar. És una vaga per la dignitat, per dir prou. Paraules difícils en èpoques de supervivència, però davant l’ofensiva d’allò que s’anomenen els mercats ens queda la cultura de la resistència, una cultura que el poder s’entesta en esborrar i anular. Una cultura que te molts anys. Una cultura que molts dels que llegiu això, heu viscut de forma directa o indirecta. Que no podem perdre.

La vaga del dia 27 de gener no s’ha de mesurar en percentatges, ni en números. Serà difícil que els precaris puguin fer vaga, que els que s’informen de les coses de la vida per la Belen Esteban o Intereconomia s’assabentin de la convocatòria, que els que escolten els mitjans oficials i els mass media no es deixin enganyar per la utilitat de la vaga. També serà difícil que les cossos policials del país no fiquin la por al cos a tot aquell que tingui ganes de estar al carrer el 27. Un dia on es juguen molt els sindicats majoritaris que representen a milers de delegats sindicals, treballadors que viuen de negociar les condicions laborals de les persones que treballen als seus centres de treball.

Estarem unes quantes al carrer, sindicades o no sindicades, treballadors i aturades, empleades que no cobren des de fa mesos tot i anar puntualment a treballar, dones i homes, cansats i resistents, fent vaga oficialment o moments abans d’anar a la feina a intentar resistir per un sou per mantenir-se. Però dignes.

Vestides de negres?, amb un barret al cap?, amb una flor a la solapa? Ens imaginem quelcom per saber que volem canviar, que estem movent-nos per dir-li a l’emperador que està nu i que prou ja d’enganyar-nos? Que ens podem continuar organitzant?

Sobren els motius, es pixen a sobre i estan acostumats a que callem, a no respondre, a humiliar-nos, a acotar el cap. Prou, som molts els que veiem i patim els seus abusos. El dia 27 diran que som una minoria, uns radicals, els mitjans ens insultaran per exercir el legitim dret a la vaga i de defensar-nos de les seves misèries. De forma no-violenta, amb la paraula i l’acció. Amb el gest.

Esperem-nos, busquem-nos, fem. Siguem.

1 comentari:

toni ha dit...

Josep maria,
Gràcies per copiar, estem d'acord. Per variar. Ara toca aguantar la reacció dels mass media, dels sindicats majoritaris, del govern, dels empresaris. La gràcia de tot plegat és que els que hem de fer front som moltes més persones que, a més, patim les conseqüències dels seus negocis, si no fos tan dramàtic faria gràcia. Però amb 5 milions de persones aturades, de centenars de milers de desnonaments, milers de persones que treballen sense cobrar, ara amb les pensions a l'aire...no fa gràcia.
Sí que fa ràbia veuen com aquests mateixos es col·loquen sous desorbitats, serveis especials. Val la pena aprofitar que un sindicat s'ha atrevit a donar un marc per protestar d'una manera més contundent contra aquest escenari que ens sembla irreal i allunyat.
Ens veiem Josep Maria!
petons