dimarts, 30 de març del 2010

Amb tot el que aprenem, ens podrien ensenyar a viure

Aquests dies estic experimentant una barreja d'emocions i sentiments força potent. Un dels més presents és l'amor. També es barreja amb tot la convicció que ens ensenyen moltes coses, fins i tot, l'imprescindible que són els exèrcits i en canvi ens ensenyen ben poc o gens d'educació emocional, de sentiments i emocions... I així ens va! Causant i patint dolor, encara que sigui sense voler.
I ens pot anar pitjor.

En qualsevol cas us ensenyo una part del millor d'aquesta barreja:

Ahir a la nit vaig sortir per un trucada i em vaig trobar la lluna, quasi plena

ahir, era plena i en vaig gaudir al costat de la persona que estimo


Aquestes són les fotos de les tulipes, abans d'ahir.

una sensació quasi més que una imatge

Una es va trencar

fotos de les tulipes, ahir


les tulipes, avui
Per acabar el post, afegeixo un vídeo que m'ha passat la Mònica, la persona que estimo, i que és una de les coses bones de la barreja que esmentava al principi del post (la Mònica i la cançó que va esdevenint quelcom entranyable).


Finalment, no he pogut penjar el vídeo que m'ha enviat la Mònica. En tot cas he penjat el vídeo oficial del mateix grup i la mateixa cançó.

diumenge, 28 de març del 2010

El temps és relatiu, però, mentres, que lent que passa...

les tulipes avui


Quasi set dies (15 de segons què).
Força cites pendents
I, mentrestant, que lent que passa el temps,

A sobre, si plou, perque plou, si fa sol i arriba la primavera, perquè fa sol...

Mentre cercava informació per fer un post sobre la situació a Israel i sobre la manifestació antitaurina de Madrid, m'he assabentat que avui fa anys (28 de març de 1942) de la mort de Miguel Hernández. Que millor que recordar el poeta amb uns versos del Cancionero y romancero de ausencias:

¿Quién llenará este vacío
de cielo desalentado
que deja tu cuerpo al mío?

No puedo olvidar
que no tengo alas,
que no tengo mar,
vereda ni nada
con que irte a besar.







dissabte, 27 de març del 2010

Israel:passant de tot

les fotos d'aquest post són del Toni i el Ruben i les van fer amb motiu d'un viatge a Israel per lliurar els diners de l'objecció fiscal a diferents organitzacions antimilitaristes israelianes.

Entre ahir i avui, de fet aquests dies, han sortit diferents notícies sobre Israel i la seva política de passar de tot i anar fent el Mur i assentaments.


El to general de les notícies fa pensar en què els EUA, Obama, està fins el capdemunt de Netanyahu i l'està acollant, fins i tot, alguna notícia diu que Israel creu que Obama ha humiliat Netanyahu. Malgrat aquesta impressió, van sortint altres notícies.

Avui, per exemple,

Israel ataca Gaza tras la muerte de dos soldados judíos

Fa una estona, n'he vist un parell més:

Israel dice que Netanyahu acordó con Obama seguir construyendo en Jerusalén

Curiós, no?

O aquesta altra:

La crisis entre Israel y EEUU no afecta a sus acuerdos militares

Ja se sap que el tema militar és a banda, és un tema "humanitari".

Pel que sembla, doncs, Obama, els EUA, no estan tant fins el capdemunt de Netanyahu com sembla. Per si us quedava algun dubte, reprodueixo l'article de Carlos Taibo, avui, al diari Público:

CARLOS TAIBO

Profesor de Ciencia Política

Sabido es que la visita a Israel del vicepresidente norteamericano, Joe Biden, coincidió, días atrás, con el anuncio de la construcción de 1.600 nuevas viviendas en la Cisjordania ocupada. Es lógico que los gobernantes estadounidenses se hayan sentido molestos ante una decisión que revela bien a las claras dos hechos: por un lado, la firme voluntad israelí de obstaculizar cualquier acuerdo de paz, y por el otro, el no menos firme designio de la Casa Blanca en el sentido de evitar, más allá de las quejas rituales, cualquier suerte de sanción al ocupante.
Lo ocurrido desnuda la política de Barack Obama en relación con el conflicto palestino, y lo hace de la mano de la certificación de que, pese a alguna coyuntural apariencia, el actual primer ministro israelí, Binyamin Netanyahu, se siente tan cómodo con el presidente estadounidense de estas horas como se sintieron en el pasado, con Bush hijo, sus antecesores Sharon y Olmert. Por cierto, que, en un ejercicio lamentable que homologa las responsabilidades de israelíes y palestinos en lo que atañe a la dificultad de reabrir las negociaciones, hace unas semanas Obama señaló que había sobreestimado la capacidad de Estados Unidos para convencer a unos y a otros de la necesidad de dialogar…
A estas alturas, sólo los más ingenuos pueden concluir que hay alguna esperanza de que las cosas cambien del lado israelí, al amparo, por ejemplo, de una incorporación del partido centrista Kadima al Gobierno en detrimento de ultranacionalistas y ultrarreligiosos. Por qué habría de alterar Israel sus posiciones si todo va razonablemente bien para sus intereses. Cómo estarán las cosas para que el propio presidente palestino, Mahmud Abbas, a menudo plegado a las imposiciones israelíes –ahí está su decisivo apoyo para que el informe Goldstone no llegase a La Haya– y poco más que un títere de las potencias occidentales, haya llegado a la conclusión de que, dadas las condiciones presentes, ninguna negociación es posible. El círculo se cierra, en fin, con la lamentable política que abrazan gobiernos árabes como el de Egipto, siempre de espaldas a cualquier proyecto que acarree un respaldo elemental al pueblo palestino.
Que Obama aún está a tiempo de actuar es evidente. Tanto como que no hay ningún motivo sólido para concluir que, de una vez por todas, y asumiendo riesgos, vaya a romper la baraja de una impresentable y duradera solidaridad con Israel.

Segurament hi ha motius però no puc estar-me de notar que, en relació a la notícia dels dos militars israelians morts quean van entrar a on no havien d'entrar, es reprodueixen els noms: "el comandante Eliraz Peretz, de 31 años y oriundo de la colonia judía de Qiriyat Arba, que era el subjefe del batallón, y el subteniente Ilan Sebiatkovsky, de 21 años, nacido en la población israelí de Rishon Lezion y que pertenecía a la misma unidad". La notícia explica que hi va haver més morts. Vés per on, també, dos milicians palestins.

El que passa és que la referència als dos milicians palestins es queda en això, en una referència a dos milicians palestins morts. Israel va atacar Gaza per les dues morts. Els palestins no van atacar Israel.

un company israelià que va passar per Tarragona a explicar que a la seva tornada a Israel faria objecció de consciència (tal com va fer), en una protesta antimilitarista a Israel

Ara i aquí

les tulipes, ahir

les tulipes, avui

Aquest matí ne anat a passejar, a llegir i, sobretot, a respirar, al Parc del Francolí. No hi havia estat i he de reconèixer que està força bé. No m'agraden moltes coses de les que està fent l'equip de govern de l'ajuntament però cal reconèixer que tot, o quasi tot, el relacionat amb els jardins s'està fent força bé. Al Cèsar el que és del Cèsar i, per tant, Felicitats al responsable de Parcs i Jardins.

Aquest és l'indret en el qual m'he assegut a llegir (n'hi ha de "millors" aprop del riu però fotia una ventolera d'espant)

Un parell d'imatges del riu. No sé ben be com va, perquè té aigua, etc., però cal reconèixer que fa goig


He estat llegint coses com les que segueixen:

"Los seres humanos hemos demostrado ser notablemente adaptables en nuestra relación con el mundo físico, y en los últimos siglos hemos alcanzado cotas mentales muy elevadas pero, por desgracia, nos hemos ido empequeñeciendo poco a poco en términos emocionales. El turbulento estado del mundo en que vivimos hoy en dia es una prueba del hecho de que el mundo es el patio de recreo de unos inmaduros emocionales."

"Sin embargo cuando nos pasamos la vida en esa esfera mental que llamamos tiempo, ni siquiera somos conscientes de que tenemos un corazón, y mucho menos somos capaces de escucharlo o de sentirlo."

"Reaccionar ante una experiència significa que estamos tomando nuestras decisiones basándonos en lo que pensamos que nos sucedió ayer y en lo que pensamos que puede sucedernos mañana. Solo respondemos a nuestras experiencias cuando tomamos decisiones basándonos en lo que nos sucede aquí y en este momento."

Són coses força assenyades i que penso treballar. Bon garbuix porto amb les emocions, els sentiments i tot això. Perquè no ens hi posem a temps, abans de putejar i putejar-nos, per molt sense voler que sigui?

Mentrestant, malgrat que sembla que el patiment té a veure amb la memòria, no amb l'instant present, la cosa és molt dura i no puc evitar pensar i recordar i, per molt que respiri, la cosa és dura. Molt dura.

dijous, 25 de març del 2010

dies estranys i complexes


dies estranys, amb moltes emocions, interrogants, previsions, desitjos, distanciaments...

dilluns dia químic i nit tendre.

dimarts propostes intel·ligents i esfereïdores alhora.

dimecres, molta tristesa i perspectives de treball amb una llum al fons

dijous, visita amb tulipes, precioses, i amistat i, després, el cos volent obrir les aixetes per fer fora verins terapèutics i enclaustrant-me a casa.

quins embolics!

i quina bellesa que espera

no em feu cas! em sembla que més val que intenti dormir una estona

dimecres, 24 de març del 2010

Més llenya o augmentant el sobrecost...

Des del 23 d'abril de 2001 en què el Plenari de l'Ajuntament va aprovar l'expedient de contractació del pàrquing Jaume I de Tarragona, han passat força coses. Si voleu, podeu donar un cop d'ull a la cronologia de bona part d'aquests fets. Entremig, el cost de l'aparcament intel·ligent va començar a pujar, des dels 3.952.629,22 euros fins al voltant de 26 milions en el mes d'agost de 2008. En aquell moment, l'Ajuntament preveia fer un aparcament convencional, en un termini d'un parell d'anys i amb un cost d'entre 4,5 i 5,3 milions d'euros. Des d'aleshores, tràmits judicials, els diaris augmenten el cost fins els 27 milions... Comptant que es va demanar un préstec de 23 milions per poder finançar aquesta quantitat i que els interessos se'n van als 9 milions, estem parlant de 32 milions d'euros. Deu n'hi dó. De 4 a 32 i encara no s'ha acabat.

El diari El Punt d'ahir explicava que una sentència obliga a l'Ajuntament a indemnitzar Sistemes Alem, S.L. amb 1,6 milions (part que es va retornar d'una factura).

En el mes d'agost de 2008, l'Associació de Veïns de la Part Alta reclamava que es portés el tema al Jutjat, que es cerquessin alternatives d'aparcament pels veïns, que s'agilitzés la construcció d'un aparcament al Passeig de Sant Antoni i que és fes una consulta popular per veure que s'hauria de fer amb el bony de davant el rectorat de la URV.

Jo, particularment, trauria tot el que sobresurt de terra, taparia el que hi ha a sota i faria una plaça amb un monument a la ineptitud. Paco Zapater, fa un temps, va escriure un article titulat El Palio y la Lexicon 80 que oferia una altra alternativa.

Si més no, no seguiríem llençant diners al forat...

diumenge, 21 de març del 2010

... i no millora... a sobre la setmana de la mortificació

Ja estem a la primavera però el temps no millora i, si els ànims són els que són, demà nova sessió de quimio i, aviat, acompanyarem els efectes de tot amb la tanda de processons i mortificació que ens caurà a sobre.

davant la vista del celobert, el dia, el fet que al FB han començat a aparèixer beatituds, i altres coses més personals, me n'he anat cap al Serrallo a donar un tomb, refrescar el cervellet i reordenar algunes idees.

Quan estava ben embolicat amb les meves dèries, tranquil·lament davant les barques, una timbaleria brutal m'ha sorprès. He recordat les notes del FB i que comença la mortificació. Evidentment, me n'he anat.

Una cerveseta al Brisa mentre escrivia coses i, espitjat pel soroll de les converses (es nota que ja és primavera encara que no surti el sol) he tirat cap a la platja...

Penjo un poema que ahir vaig recordar obscenament, dolorosament...
"... ya no la quiero, es cierto, però tal vez la quiero.
Es tan corto el amor y tan largo el olvido..."



Tanco el post amb la imatge que he posat en el meu perfil del FB fins que s'acabi la setmaneta d'exaltació de la mort (-ificació).

dissabte, 20 de març del 2010

el temps, si fa o no fa, segueix xungo...

Desmilitaritzem l'educació, avui al Saló de l'Ensenyament

Avui hauria d'haver anat a Cadaqués. Em feia molta il·lusió pel lloc i, sobretot, per la companyia. Però no ha pogut ser. Les emocions, principalment, s'entortolliguen per on poden i volen i foten en orris el pla més ben dissenyat (i més coses). Que hi farem, llàstima! En tot cas, la gent que hi sigui, que ho gaudeixi.

Enlloc d'anar a Cadaqués he anat a Barcelona. Concretament al Saló de l'Ensenyament. Hauria preferit Cadaqués, com no, però si una cosa no pot ser i l'altra cal fer-la (un cop més l'exèrcit ha estat invitat al Saló de l'Ensenyament), no hi ha massa dubtes. A més hi ha la Campanya Desmilitaritzem l'educació que entén que la presència de l'exèrcit no s'adiu amb el foment de la cultura de pau, els valors de la pau i la diversitat o l'educació per a la convivència i altres enunciats de la LOE.

els manifestants onegen mocadors blancs per demanar la retirada de l'exèrcit (a més de marxar del Saló també haurien de marxar de l'Afganistan)

avions, de paper, sobrevolen l'estand

els mossos demanen, civilitzadament, qui són els responsables i la seva filiació

l'estand de l'exèrcit ben protegit. De què o de qui?

En ocasió del Saló de l'Ensenyament d'enguany s'ha preparat el següent comunicat:

La campanya “Desmilitaritzem l’Educació” denuncia la presència de l’exèrcit al Saló de l’Ensenyament de Barcelona (17 al 21 de març) i demana al Departament d’Educació la seva retirada.

Barcelona, 17 de març de 2010.- Enguany, l’exèrcit ha estat convidat una altra vegada a participar al Saló de l’Ensenyament de Barcelona. La Campanya “Desmilitaritzem l’Educació” considera que la seva presència en aquest esdeveniment educatiu no és admissible. Des del convenciment que la missió de les institucions i els agents educatius és el foment de la cultura, la ciència i els valors de la convivència i la diversitat, creiem que exèrcit i educació són conceptes manifestament antagònics.

El manifest que s’ha elaborat des de la campanya “Desmilitaritzem l’Educació” denuncia que la propaganda que el jovent rep del Ministeri de Defensa ja que és enganyosa, desprèn una imatge idíl·lica de la vida militar i edulcora el paper de les forces armades espanyoles en els conflictes bèl·lics. L’exèrcit és presentat gairebé com una ONG d’ajut humanitari, la qual cosa oculta el seu rol de defensa d’interessos geopolítics i econòmics.

La campanya vol manifestar el seu més ferm rebuig a la presència de l’exèrcit al Saló de l’Ensenyament i convida al Departament d’Educació, en qualitat de coordinador, i la Fira de Barcelona, en qualitat d’organitzadora, a retirar-li la invitació per a les edicions d’enguany i les properes.

Alguns aspectes del transcurs de la cercavila

Aquesta tarda, un grup d'activistes de la campanya han protagonitzat una cercavila pel recinte del Saló, repartint informació sobre la campanya i el motiu de l'acció a les persones que assistien a les activitats programades, i s'han acostat a l'estand de l'exèrcit on han continuat la xaranga i han llençat avions, de paper.

La cercavila ha continuat, com no, fins l'estand del Departament d'Educació, passant per l'estand dels Mossos d'Esquadra.

Agents de la policia autonòmica han "protegit" l'estand de l'exèrcit i han adoptat la posició de "recias las filas, prietas, marciales..." quan la cercavila ha passat pel seu estand, fins i tot, han fet fora alguns joves que s'interessaven per la seva tasca.

Entre pitos i crits de "Fora l'exèrcit del Saló de l'Ensenyament", "Cap exèrcit defensa la pau" o "desmilitaritzem l'educació" la cercavila ha discorregut pacíficament, tal com s'havia previst, fins el seu acabament, entre les fotografies i vídeos que públic i agents de la secreta han gravat.


Podríem dir que no volem que ens filmin i fotografiïn però, en tot cas, el que volem és que no s'inviti més l'exèrcit espanyol a un espai en el que es parla del foment de la cultura, la ciència i els valors de la convivència i la diversitat.

Fora l'exèrcit del Saló de l'Ensenyament!
Desmilitaritzem l'educació!

divendres, 19 de març del 2010

Així està el temps...

Francesc Ferrer i Guardia i Desmilitaritzem l'educació


Fa uns dies, a la nit, vaig veure un vídeo sobre Francesc Ferrer i Guàrdia, Viva la Escuela Moderna, emès a TVE2 l'any 2007. El podeu trobar en el següent enllaç o veure'l ací, directament. Dura uns 50 minuts i val la pena.

Com a presentació al vídeo hi ha aquest text:

Ferrer nació en Alella (Barcelona) el 10 de enero de 1859. Pertenecía a una familia de pequeños propietarios rurales, católicos y monárquicos. Por razones familiares, fue a vivir a Barcelona y entró a trabajar con un comerciante de harina de Sant Martí de Provençals. Aún no tenía quince años cuando el comerciante le inscribió en clases nocturnas, iniciándole en los ideales republicanos. Durante la I República, Francisco Ferrer participó con entusiasmo en experiencias de educación popular. Durante los años siguientes el joven autodidacta estudió a fondo el ideario de Pi y Margall y conoció las doctrinas de los internacionalistas. El vanguardismo de su enseñanza le causará la animadversión del poder del Estado y de los sectores más retrógrados de la Iglesia. Su ilusión por llevar su proyecto adelante será castigado con la muerte. Acusado de ser el dirigente de la revuelta popular que se desarrollaba en Barcelona, conocida como "Semana Trágica", es fusilado en 1909 en Montjuich tras un Consejo de Guerra. En España y otros paises se alzan protestas contra la ejecución, exigiendo la revisión de la sentencia y provocando la caida de Antonio Maura y su gobierno. Un año después el Congreso de los diputados reconoce su inocencia. A través de las imágenes rodadas y de archivo, se reconstruye la vida de Francisco Ferrer Guardia, su formación ideológica y los avatares y vicisitudes que hubo de afrontar para llevar adelante su obra.





A banda del vídeo i la informació de la Viquipedia (prement sobre el nom, a l'inici del post) hi ha un parell d'enllaços i texts interessants:

En primer lloc el web de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia on hi ha diferents espais entre els quals la seva biografia , un text sobre l'Escola Moderna o publicacions i materials actuals com la revista Espai de Llibertat.

Un article sobre el centenari de la Setmana Tràgica a paregut a la revista Catalunya de la CGT i el manifest final de les jornades de reflexió i debat celebrades a Mataró.

L'any passat es celebrà el centenari de la Setmana Tràgica i de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guardia.

Amb aquest post em sumo al record de l'assassinat i als principis i valors que va intentar transmetre mitjançant l'Escola Moderna i ho faig un dia com avui en que l'exèrcit torna a estar al Saló de l'Ensenyament que es fa a Barcelona (17 a 21 de març).

Per denunciar la presència de l'exèrcit en aquest espai es va crear la campanya Desmilitaritzem l'educació. Us invito a entrar en el seu blog per veure el Manifest de la campanya i el document sencer Desmilitaritzem l'educació.